Recordar no es fàcil, sobre tot perque quan hi poses tantes ganes no saps si tu matéix t´inventes es récord o simplemente est fideligne a lo viscut.
com sempre he estat fan de sa veritat crec amb el meus records i els escriuré per oblidarlos, serà com fer una dieta mental sense caure en la anorexia.
Siempre m´han considerat vago i jo creia amb el que sentia perque no tenia energia suficiente per dir el contrari. el meu primer record de la meva mandra es remonta als tres anys , a la soletat d´un nin llegut damunt el llit sentint el sol sobre el meu cos, encalentint la meva inocencia i el meu desrpertar al sentits. Ja passa cualque cosa, ja estava aillat de lo que se suposava era la corrent per la cual havia de deixarme dur, i com ja veia que sense tenir cap visió clara tot suposaria un gran esforç vaig comprometer-me a seguir al sol siempre que tengues cualque oportunitat.
Aquell moment marcaria la meva conciencia, el meu futur com a fracasat, era el princii de la conciencia d´un camí cap a la mort.
i tenia tanta fiebre que vaig acabar dins sa banyera plena de cubitos de gel i observat per la perversa de la meva mare i per les espectatives del meu germà gran esperant la meva mort confiant que tot tornas a la normalitat abans de la meva arribada.
La febre va baixar i la vergonya es va fer present manifestant-se en forma de alillament i obrint una porta a la visió de supervivencia. i aquí la paraula se va fer més mandrosa, incapaç i obligat a la mateixa vegada apronunciar el nom del meu germà que me recordava el mes indignant del esser humà, la enveja de la llibertat del mes feble que com ja ho te tot perdut es pot permetre es luxe d´esser lliura de pensamet.
com sempre he estat fan de sa veritat crec amb el meus records i els escriuré per oblidarlos, serà com fer una dieta mental sense caure en la anorexia.
Siempre m´han considerat vago i jo creia amb el que sentia perque no tenia energia suficiente per dir el contrari. el meu primer record de la meva mandra es remonta als tres anys , a la soletat d´un nin llegut damunt el llit sentint el sol sobre el meu cos, encalentint la meva inocencia i el meu desrpertar al sentits. Ja passa cualque cosa, ja estava aillat de lo que se suposava era la corrent per la cual havia de deixarme dur, i com ja veia que sense tenir cap visió clara tot suposaria un gran esforç vaig comprometer-me a seguir al sol siempre que tengues cualque oportunitat.
Aquell moment marcaria la meva conciencia, el meu futur com a fracasat, era el princii de la conciencia d´un camí cap a la mort.
i tenia tanta fiebre que vaig acabar dins sa banyera plena de cubitos de gel i observat per la perversa de la meva mare i per les espectatives del meu germà gran esperant la meva mort confiant que tot tornas a la normalitat abans de la meva arribada.
La febre va baixar i la vergonya es va fer present manifestant-se en forma de alillament i obrint una porta a la visió de supervivencia. i aquí la paraula se va fer més mandrosa, incapaç i obligat a la mateixa vegada apronunciar el nom del meu germà que me recordava el mes indignant del esser humà, la enveja de la llibertat del mes feble que com ja ho te tot perdut es pot permetre es luxe d´esser lliura de pensamet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario